Col·lectivitats Agràries de 1936

“Sólo hallaréis hermanos,
y como a tales os acogeremos.”

El referent central i fonamental de l’Ecovila Amat,
les Col·lectivitats Agràries de la Revolució Social Catalana i Espanyola, entre el 19 de Juliol del 1936 i l’Abril del 1939. Quan són derrotades per la unió de l’Estalinisme i els Feixismes internacionals, i la complicitat de les democràcies europees.

Manifiesto Colectivista, 1936.
Colectividades agrarias aragonesas

No abriguéis ningún temor.
En nuestras filas no hallaréis militares que os encadenen a las disciplinas cuarteleras,
ni curas que exploten vuestros sentimientos con fábulas de tipo comercial,
ni capitalistas que mantengan queridas a costa de vuestro sudor,
ni monarcas, ni aristócratas que ejerzan sobre vosotros el derecho de pernada.

Sólo hallaréis hermanos, y como a tales os acogeremos.

¡Venid sin tardanza, sin vacilaciones!

Y entre todos crearemos una nueva sociedad
en cuyo seno hallaremos el amor, la paz
y la cordialidad que siempre nos fueron negadas.

Documental “Sueños colectivos”

Documental “Sueños Colectivos” en VO subtitulado al inglés.
Experiencia colectivista en el Alto Aragón.

Aprenentatges del Guaraní

Yvy Marae’y es la tierra sin mal, la tierra aquí y ahora -nada de cielos a futuros y en plazos- y llegamos a ella caminando juntos por el tapé avirú, el camino sagrado, ese continuo buscar, es no quedarse quietos, caminar dialogando, avanzando en comunidad.

En otras cosmovisiones -e idiomas- indígenas, en zona andina, hay la filosofía del Buen Vivir (Sumak Kawsay quechua, Suma Qamaña aimara) como el Tekoporâ guaraní, el vivir en el bien y la belleza. 

La Tierra sin Mal guaraní está en estrecho vínculo consciente al espacio que habitamos, a la biosfera de la que somos parte -en lo que hoy es Ar, Bo, Br, Py, Uy- en los bosques atlánticos, con la Economía del Jopói (de la reciprocidad y del regalo, del don, literal sería de las manos abiertas). 

La Economía del Jopói guaraní es un paso más profundo a la Economía del Bien Común, del Pro Común.

tekoporâ
tekó es la forma de ser y de vivir y porâ lo bello y tbn lo bueno.tekoporâ es el vivir en el bien y en la belleza, en castellano sería el bienestar o el buen con-vivir (que no la comodidad).

tekohá (suena tekojá) es el lugar donde ser (que es más que la tierra, yvy), donde te hallás, donde te encontrás y donde te sentís bien, en coherencia.

ñe’é poty (ñe’é potý)sería la poesía, palabra en flor, floreciente. la Y la pronunciamos como i-u, más gutural como en francés.

ñe’é significa palabra y tbn significa alma. para nosotros la palabra es la casa del alma. por eso, la palabra dada vale más que un contrato de papel. y compartir palabras e ideas es otra forma de sembrar y celebrar la vida.

oré es nosotros y ñandé un nosotros amplio e inclusivo, todo el mundo, esta conciencia más amplia. tenemos 2 formas de decir nosotros y sólo 1 para el yo, que usamos poco.

ñañemity significa sembremos.

ñañemity, tahenói yvy ari tory (pronunciás ñañemitý, tajenói yvý ári torý)
El verso, de Carlos Federico Abente significa sembremos, que germine en la tierra la alegría.

mor un veterà guerriller garrotxí de la bioconstrucció

imageAvui és un dia trist en què ens deixa un gran mestre, en Garrell, Josep Pijiula, el Tarzan d’Argelaguer. Un Gaudí orgànic i autodidacta, que com Dalí o Gaudí desobeeix des d’una desbordant genialitat àcrata el seny català. Un guerrer solitari de la bioconsfoto de Dídac S.-Costa.trucció, un somiador que ha aconseguit vèncer als oficinistes amb un mon propi màgic i singular. Construint i reconstruint el seu art efímer: cabanyes i laberints alçats, fets amb branques d’avellaner i material trobat al bosc; coves excavades a la roca, petites cascades i llacs artificials. En Garrell va lluitar contra les administracions, contra l’autovia que va atropellar bona part del seu projecte; contra els bàndals i ocupants esporàdics que van arribar a cremar el seu espai. Però ell va seguir construint i reconstruint dia a dia, tossut i ferm. Construint el seu petit univers de branques enmig del bosc, i obert a tothom.

Vam tenir la sort de visitar-lo fa tan sols 3 setmanes, per fer-li la oferta que sabíem que rebutjaria, però que encara així havíem de provar: convidar-lo a seguir fent la seva feina sense problemes ni pressions, a l’Ecovila Amat, amb plena llibertat i autonomia, si calia pagant-li. Com ja era d’esperar, no tenia cap interès en sortir d’aquell petit i alhora grandiós món seu, que ha obert ments i possibilitats a tots els que l’hem visitat. Aquell dia encara era a dalt d’una estructura a la que els més joves no ens atrevíem a pujar. Encara rebia visites com si fossin vells amics, conversant tranquilament sense deixar de treballar.

Tant de bo que ara que ens ha deixat no es converteixi, com Gaudí, en un ídol a qui idolatrar, sino en una proposta i una inspiració per repetir i replicar en altres llocs. És el creador d’una singular arquitectura orgànica, innovadora i alhora anciana, respectuosa amb el medi, permacultural, ben integrada i alhora amb una psicodèlia de reconeixement internacional.

Podem estar contents d’haver estat contemporanis d’ell, d’haver-lo pogut veure treballar, d’haver vist desenvolupar la seva obra, créixer, morir, renéixer i finalment establitizar-se i arribar a un pacte entre somniador i oficinistes.

Justament d’aqui un mes esta programada l’obertura oficial del seu parc, per primer cop de forma legal, establerta i reconeguda administrativament. Per primer cop de forma tranquila, potser no li hagués fet tanta gràcia com desobeïr i crear amb plena llibertat.

Garrell era un guerriller, un maquis de la bioconstrucció, enfrontat a les normatives com també ens toca fer als neorurals que volem recuperar el territori per viure-hi, i que volem explorar noves formes d’arquitectura més enlla de normatives pero en canvi ben adaptades al territorri i la natura. En Garrell ha estat possiblement el català que més ha lluitat contra aquestes normatives i qui més ha perseverat.

Segueix sent una visita obligada a la Garrotxa. Ara infeliçment, sense el gran atractiu de poder-lo trobar a ell i intercanviar unes idees mentre no deixa de treballar.

És un altre dels molts atractius d’aquesta preciosa comarca que, personalment he escollit per viure-hi, sinó per sempre, durant molts anys. I curiosament durant aquests mesos, mentre construim les cases a l’Ecovila a St Privat d’en Bas, llogant una casa a Argelaguer, el mateix poble on Garrell va crear la seva utopia, a l’extrem oposat exacte del poble.

Si mes no, ha estat una persona que semblava feliç de poder construir i treballar en el seu somni fins l’ultim
dels seus dies. Quants de nosaltres podrem o voldriem dir el mateix.

Un mestre per tant de qui aprendre’n no només en arquitectura i les administracons en la capacitat de reconèixer i protegir propostes singulars i innovadores com aquesta; sinó tambe a nivell humà i vital.

Sent fidel al seu nen interior, Garrell ha estat feliç i ha pogut realitzar el seu objectiu a la vida. On també és un model i un exemple a seguir. En respectar el nostre nen i no permetre, com diu una frase, que el nen que vam ser s’avergonyeixi de l’adult en que ens hem convertit. Ell ha estat nen fins a l’ultim dia de la seva vida. I es evident que això sembla haver-lo fet feliç i dur a terme una proesa de repercussió internacional. Sens dubte pot marxar tranquil, com marxa la gent que ha realitzat la seva feina amb plenitud