Referents polítics compartits
Es parteix d’unes determinades bases polítiques i vivencials que son àmpliament compartides als moviments socials que aquí son clarament explicitades d’entrada, per tal de facilitar la construcció d’una proposta en què hi participin de forma més activa aquells/es que sentin més afinitat amb ella.
És molt important assentar bé els fonaments de l’arquitectura social del projecte, que passa, a més de per l’elaboració d’un projecte conjunt de partida, per la creació d’un primer nucli de persones impulsores que sigui harmònic, sense conflictes personals i amb les idees bàsiques comuns ben compartides, clares i consensuades.
Les línies directrius bàsiques estan força elaborades de partida, obertes a modificacions, però partint dels valors comuns polítics que compartim als moviments socials i molts de nosaltres, partint dels aprenentatges positius i negatius dels anteriors projectes.
Tot i que, com en les parelles, no hi ha manuals per a l’èxit de les comunitats, si que hi ha, com en les parelles, algunes dinàmiques que faciliten o bé entorpeixen clarament el bon desenvolupament.
L’experiència assenyala que és important que el grup inicial es conegui bé i elabori bé les bases teòriques i relacionals, per tal que siguin assumides per totes les integrants. Tenint així els necessaris debats posteriors dintre d’uns marges clars i explicitats per tots, on no calgui debatre cada dia qüestions estructurals.
La proposta s’emmarca en les demandes i iniciatives construïdes des de la societat civil les darreres dècades, davant l’estat de col·lapse ecològic i social del planeta, agreujat amb l’actual crisi. Així com per la manifesta incapacitat de les institucions públiques i del mercat de rectificar el rumb de les nostres societats.
Davant d’això, es fa necessari un treball des de la societat civil, pacífica i constructivament, amb nous mètodes d’organització socioeconòmica que siguin de partida socialment justos i equitatius, i ecològicament sostenibles. L’objectiu que ens mou és construir models eficients i justos d’organització social i de relació amb el planeta.
Abracem els principis de l’economia social i el cooperativisme, l’ecologia, el decreixement, l’agroecologia, la permacultura i les EcoViles; l’educació lliure, el software i el hardware lliure, les energies renovables o netes, el feminisme, l’antiimperialisme i la cultura de pau; els mètodes polítics del cercle i el consens, i les formes de salut holística i d’espiritualitat ecumèniques. Acollim, en definitiva, tota proposta social i culturalment avançada que s’enquadri i s’identifiqui en la voluntat de fer, de manera activa i pacífica, un món millor, més just, lliure, igualitari i sostenible.
Ens inspirem en molts referents, tant històrics com actuals, entre els que destaquem: les EcoViles i les comunitats intencionals d’arreu del món.
1. Comunisme Llibertari
Anarquisme o Comunisme Llibertari explícit. Aprenent en primer lloc de la gran escola col·lectiva que fou, malgrat l’oblit col·lectiu imposat pels seus enemics, vencedors de la guerra civil i la transició, la Revolució Social Catalana de 1936.
Aprenem de les realitzacions pacífiques i constructives fetes des d’aquest enteniment de les relacions humanes, que es resumeixen en: plena igualtat i plena llibertat; fraternitat universal. Autogestió de tots els camps de la vida humana. Cap autoritat sobre cap individu, que és lliure, en una llibertat auto responsable i autogovernada, amb l’ètica necessària per fer que pugui conviure amb la resta d’humans en harmonia, justícia i fraternitat. I que des d’aquesta autonomia es confedera lliurement, cedint només part de la plena llibertat individual, en comunitats, alhora confederades bioregionalment i nacionalment.
Son referents centrals d’aquesta ideologia, entre molts d’altres que han ofert altres propostes llibertàries amb diferents vessants o estratègies, autors com Tolstoy i el seu pacifisme llibertari i espiritual; Gandhi; Henry Thoureau; Proudhon, Bakunin; Robert Owen; Kropotkin, Makhno, Lennon, el primer Dylan, els falansteris, les col·lectivitzacions industrials i col·lectivitats agràries; la comuna de Paris o l’esperit del Maig francès.
La proposta, a més de com Ecovila es defineix com a Col·lectivitat Agroecològica, el que suposa un rescat i honrar degudament la gran conquesta humana feta amb les Col·lectivitats Agràries de la Revolució Social Catalana i Espanyola de 1936.
2. Ecologia
L’ecologia es un eix central i estructural a tota proposta d’ecovila, i hi està present de forma indissociable i multidimensional També en expressions i definicions més recents de l’enteniment ecològic com fan les noves teories del decreixement i l’ecologia profunda.
Una integració eco-lògica amb la Terra i amb l’entorn immediat, per tant sostenible i que com en la permacultura, no només no afecta l’entorn, sinó que l’ajuda i l’embelleix. Recuperat l’ésser humà com un zelador, no un propietari, i un coordinador eficient, en cicles de segles, no de collites anuals, dels recursos dels que pot fruir.
3. Ecumenisme
En l’àmbit espiritual, com en tota la resta d’àmbits personals, totes les ideologies son admeses dintre dels marcs proposats. Però cap intromissió, imposició, proselitisme o hostilitat als espais de l’altre. Tots els “si”, i cap “no”. L’ateisme i l’agnosticisme son considerades escoles espirituals com la resta, amb els mateixos drets i deures.
4. Antiimperialisme – Antiautoritarisme
Rebuig a tota forma de dominació, entre individus, classes socials o nacions. El que implica en el nostre cas concret, una aposta explícita pel dret d’autodeterminació i per la independència de Catalunya i totes les nacions que ho desitgin, pel fet de no ser respectades i enteses en el marc estatal on ara viuen.
Tot i ser una qüestió reservada a l’opinió personal de cadascú, creiem que és bo partir d’un acord explícit en aquesta, a vegades, polèmica qüestió, per tal d’evitar fortes discussions en el dia a dia de la comunitat. Especialment en un moment històric com el que viu actualment Catalunya, en la que aquesta és una qüestió de profund i ampli debat social, i de lluita diària amb l’agressiu i poderós nacionalisme espanyol.
Tothom és lliure d’optar pels projectes i visions polítiques que esculli. Però per als residents i treballadors regulars de l’Ecovila, un clar enteniment del que suposa aplicar un concepte tan bàsic i fonamental com és el dret de les nacions a poder existir plenament i ser autogovernades amb els mitjans que lliurement escullin si així ho volen majoritàriament, enfront les victòries militars que empresonen milers d’ètnies als 200 estats mononacionals que avui existeixen, és un posicionament ètic tant necessari com és el cooperativisme o el pacifisme.
En aquesta casa, es pensa així. Almenys fins que l’assemblea que governi l’espai més endavant decideixi deixar-ho de banda per proposar millors propostes. O temps futurs facin innecessari aquesta present explicitació política.
5. Pacifisme i Desobediència Civil
Ahimsa: la no violència en paraula, pensament o acció contra cap ésser viu. El concepte central del Mahatma Gandhi, que és un dels pilars inspiradors d’aquesta proposta, amb la seva combinació de l’esfera política i espiritual de l’individu; la seva radicalitat revolucionà-ria llibertària amb ús de mitjans idèntics a la utopia desitjada, de violència institucional però no física, ni tan sols verbal. En l’exemple de les seves contribucions en l’acció política institucional al més alt nivell estatal, i alhora en la creació d’Ashrams cooperatius i iguali-taris, comunitats de treball i espirituals on implementar amb sobirania aquestes visions del mon, per tal que cadascú pugui ser, com digué, el canvi que es vol veure al mon.
Un dels seus mestres, Tolstoi, llibertari també espiritual que establí comunitats de caire igualitari i llibertari a les terres que heretà i volgué establir el que avui seria el copyleft a la seva obra literària és també un referent.
Així com un dels deixebles d’ambdós, el místic Franco-italià Lanza del Vasto, creador de les Communautés de l’Arche franceses, inspirades en l’obra i en els asrhams dels seu amic Gandhi, iniciades els anys 40 a França.
Així com les moltes experiències comunitaristes que van sorgir els anys 60 i 70 arreu del mon, que es consideren com les primeres tentatives i experiments de la reconnexió tribal a societats occidentals d’atomització familiar i individual. Amb mes fracassos que èxits, però amb molts aprenentatges per seguir experimentant en aquesta que es potser al forma natural i saludable de vida humana. On transitem de l’amor familiar a l’anonimat social amb capes intermitges en què som persones estimades i respectades en la nostra integritat per l’entorn, més enllà de la família i els amics. L’esglaó psicosocial trencat per l’església catòlica i el lliberalisme, en els seus afanys de trencar la comunitat en nom de l’individu i la família, socialment irresponsables. Respectant per fer-ho possible, però, els espais, la iniciativa, la llibertat i la creativitat individual. No ofegant-lo en estructures comunitàries, que en aquest cas respondrien a lògiques de caire més bolxevic que llibertari.
No s’entén, però, a diferència de Gandhi, la no violència com un principi absolut, doncs potser no n’existeixen, estant pel davant el lliurepensament i el bon criteri ètic individual en cada circumstància.
Tot i que l’experiència humana i els principis ètics son en ells mateixos globals i transversals, el pacifisme pràctic s’entén en una proposta de comunitat com el pacifisme cap endins, en les relacions humanes pròximes i amb visitants i col·laboradors, i el pacifisme cap enfora, entès com a posicionament polític.
En el primer cas no hi ha gaires matisos: la no violència en pensament, paraula o acció ha de ser respectada en el dia a dia; no perquè partim d’aquesta noblesa ètica, sinó perquè ens hi volem atansar, tendir cap a ella. I perque no hi ha manera alternativa de viure en comunitat durant un temps llarg.
Les fortes discussions caldrà fer-les fora de la terra, per evitar contagiar i contaminar energèticament l’espai. I es crearan els mecanismes apropiats per a la prevenció, minimització i resolució de conflictes. Essent aquest un dels pocs requisits imprescindibles per a tot habitant, treballador i col·laborador estret: la voluntat i el treball personal necessari per tal de no generar conflictes; i en cas de tenir-los, de solucionar-los l’abans possible, de la millor manera, evitant escalades de la violència, amb humilitat i bona predisposició. En cas que un individu generi molts conflictes, o que no sigui capaç de resoldre’ls i minimitzar-los, podrà veure qüestionada la seva continuïtat al projecte per part del col·lectiu.
En el segon cas, el del posicionament polític i visió del mon, preferim, cm a principi la no violència activa com a forma de resistència civil, amb accions i postures que a més de respondre al principi universal desitjable de no agressivitat, siguin alhora més eficients estratègicament a l’hora de vèncer tota forma d’opressió il·legítima. Però cal admetre que la violència pot ser necessària quan una dominació externa nomes parla el llenguatge de la violència, i es fa impossible la resistència en la legítima autodefensa per altres mitjans (com el juliol del 1936 davant l’aixecament feixista espanyol, o a Chiapas el 1994).
L’Ecovila és de fet en el seu conjunt una aposta concreta i explícita per una acció col·lectiva i no violenta de desobediència civil, integrada en espais mes amplis de desobediència civil com es la CIC, EcoXarxes o el 15M En tots els casos, el que es prova es de construir alternatives que ens permetin poder prescindir completament, sense haver de confrontar-les, totes les estructures vinculades a l’opressió capitalista estatal.
Donat que la violència no és una estratègia viable de canvi social, tenint en compte l’evident superioritat armada del sistema, i donat que els instruments de democratització profunda de les societats esta barrada a la societats, estant bloquejat tot intent de progres social significatiu des de les estructures estatals i empresarials, aquí es construeix un espai autònom on les normes si puguin ser determinades de forma justa, sostenible i igualitària entre les persones afectades en cada nivell i àmbit.
Desobediència civil. Henry Thoureau. Walden
6. Hippisme
Es una base central d’aquest a proposta. El hippisme, ben entès, aporta moltes de les bases dels actuals moviments socials. Ben entès, diem, igual que també ha de ser ben entès l’anarquisme, evitant els relats homogenis i caricaturescs fets pels seus enemics, en el cas de l’anarquisme de totes les forces polítiques del SXX, i en el del hippisme, per la revolució neo conservadora global del 1970 als nostres dies.
El hippisme es podria resumir en els següents conceptes: cercle, con-sens, comunitat, cooperació, integració o reconnexió amb la natura, amor a la terra i tots els éssers vius, vida senzilla, amor universal, exploració de la consciència, ecumenisme espiritual, orientalisme, indigenisme i us de plantes mestres, voluntat d’enteniment filosòfic i espiritual ampli de les raons de la vida, pacifisme, cultura orgànica, ecologisme
Una proposta com aquesta no pot per tant estar gaire distanciada del que van proposar la revolució de les flors i l’amor dels anys 60, que com digué Lennon, un dels seus grans Mahatmes que ens ajudà a obrir-ne les portes, “els 60 ens van donar les possibilitats i la responsabilitat, no les respostes”.
Inclou el pacifisme en el dia a dia de les relacions humanes, la resolució de conflictes. Així com una escolta més ampla i sincera de les aportacions d’altres cultures diferents a l’occidental moderna, la fraternitat amb les plantes, entenent-les com a mestres també. Amb savieses que ens generen, i no nomes veient en els llibres les fonts de saviesa, com ho entenien milers de cultures aborígenes al mon.
Així com l’anarquisme ha estat i segueix estant sempre vinculat als conceptes de caos, desordre i violència, quan això no forma part en absolut de la seva essència i proposta, sinó que és en realitat, ben entès, la mes alta expressió de l’ordre social, allí on ni tan sols calen regulacions, normes, prohibicions i rols d’autoritat per assegurar que la societat flueixi de forma justa i sostenible, el tòpic del hippisme ha estat el d’una colla de dropos que fumen marihuana tot el dia i no fan res de profit. Un escenari poc edificant certament, però que potser respon a una versió caricaturitzada del que realment fou, és i pot ser el hipisme en entès: passar la visió utilitarista de la vida, la producció desenfrenada per pensar dos segons, amb sense ajuda de plantes, per analitzar i observar la vida de de molts més angles i perspectives, per provar d’entendre filosòficament i de forma més profunda que carai esta fent un a la vida.
La victòria neolliberal sobre els anys 60 efectivament ah fet que abandonéssim espais com l’exploració de la consciencia, i els espais humanistes, filosòfics i fins i tot polítics de la vida. En l’actual fàbrica o presó a cel obert en què vivim preguntar-se el perquè de les coses es cosa de somiatruites.
No obstant, no hi ha cap explicació satisfactòria i profunda del perquè de les nostres societats i menys encara de la vida i l’Univers en aquestes societats tan productives. Ni tan sols del perquè i de com funciona veritablement l’economia i la industria.
Al contrari, ens aproximem, això sí, a tota màquina i amb la més elevada tecnologia, cap al col·lapse planetari i humà. Potser no seriem en aquest escenari si haguéssim aprés alguna cosa mes dels tants desprestigiats anys 60.
ENCA. Trobada de comunitats alternatives al Brasil
Dinàmiques
La part difícil de la vida comunitària no és tant posar-se d’acord en les línies polítiques bàsiques, generalment compartides, sinó en com materialitzar la utopia i la seva construcció en les decisions del dia a dia.
En aquest espai anirem actualitzant les dinàmiques que ens anem donant orgànicament amb la vida a l’ecovila en el dia a dia. Preferim establir dinàmiques i definir tasques, que normes, hores de treball, agendes, ritmes, etc. Per al que cal confiar en la capacitat de bon criteri i d’autoorganització i autogestió de tots i cadascú.
Als espais comuns i de producció, per respecte a l’harmonia conjunta i dels productes elaborats i distribuïts, es prega que no es discuteixi ni s’hi portin males energies i confusió. Quan algú està en aquest estat, se’l prega que delegui les seves tasques i mediti al bosc fins que pugui tornar als espais comuns i de producció amb un somriure.-
Disseny permacultural
La Permacultura
El disseny permacultural de l’espai inclou un millor i major aprofitament dels recursos que ofereix la natura, sense interferir en el seu curs. Al contrari, ajudant a recuperar-la dels talls i desconnexions inorgàniques dels cicles i fluxos de la vida que suposen les dinàmiques industrials modernes. Que cal compensar amb un munt d’energia fòssil. Això es tradueix directament en reducció de costos i augment del potencial real dels recursos de la finca, ajudant, alhora en la seva preservació, bona gestió i aprofitament òptim.
La permacultura es defineix com intensiva en informació i imaginació, i no en recursos i energia. Entén l’ésser humà com un coordinador de la natura, que usa les forces naturals per al treball. Entén que l’excés de feina i de necessitat d’insums artificials externs implica que s’estan fent malament les coses; que s’estan planificant de manera eco-il·lògica, havent-ho de corregir amb un important afegit d’energia i fertilitzants extres. El que, a més, suposa una gradual dependència de l’agro-indústria i de grans corporacions que avui controlen virtualment l’alimentació global i destrueixen la biodiversitat, la sobirania alimentaria i la pagesia tradicional als 5 continents. En la visió permacultural és la natura la que fa el major esforç, i l’ésser humà intervé com a planificador i coordinador o dissenyador dels recursos i energies disponibles de forma renovable, aprofitant al màxim els recursos locals de cada indret, amb el mínim impacte i el màxim enginy ecològic.
L’ús de mètodes permaculturals, a més de més ecològic, integrat a l’entorn, bonic i agradable, és més econòmic. Entre alguns dels mètodes que es podrien usar per a l’embelliment, recuperació i activació ecològica de l’espai trobem:
1. Aprofitament de tanta fusta com sigui possible de la finca per a la reconstrucció, noves bioconstruccions i mobles de l’ecovila.
2. Escalfadors solars d’aigua que redueixen els costos econòmics i ambientals en gas;
3. Biodigestors, a partir dels residus fecals humans i el compost, que redueixen la necessitat de gas a la cuina i complementen l’escalfament solar d’aigua en dies sense sol;
4. Captació d’aigua de pluja a totes les edificacions per reaprofitament de l’aigua;
5. Recuperació d’aigües grises per al rec després de filtres naturals de tractament i fitodepuració de les aigües, per minimitzar la contaminació i aprofitar al màxim els recursos;
6. Fonts d’energia renovables: donada la singularitat de l’espai, es podria estudiar la implementació de petites hidroelèctriques i recerca de noves possibilitats d’aquest aprofitament energètic sostenible, amb mètodes innovadors ben integrades al medi, com ho estaven les fargues de segles anteriors per tot Catalunya. Això es vincula alhora als espais pedagògics de la proposta.
7. Ús de sabons ecològics basats en potassi enlloc de sodi per reduir l’impacte ambiental i enriquir les aigües grises que alimenten els horts de manera semi automàtica;
8. Horts i jardins amb cultius propis o ben adaptats a la bioregió. Amb associacions favorables de plantes, que impliquen menys gestió i més densitat i varietat de producció; amb rec automàtic d’aigües grises i de pluja de cada edificació
9. Reducció, Reutilització, Reciclatge, minimitzant la generació de brossa.
Un cop elaborat el disseny permacultural i el pla de viabilitat per a la recuperació, millora i embelliment de l’espai, es començaran a abordar les tasques necessàries per iniciar aquesta gestió. Fins llavors es focalitzaran les feines físiques en la recuperació, millora i manteniment de les edificacions i infraestructures existents.
Biomeiler
Mereix especial atenció la possibilitat de tenir a la finca un o diversos sistemes d’escalfament d’aigua amb biomassa (sense combustió) l’anomenat Biomeiler o sistema Jean Pain (el seu inventor). Encaixa perfectament amb el volum de bosc que cal gestionar, l’amplitud dels espais pròxims a les construccions per instal·lar-los, i amb la necessitat d’escalfar els espais habitables bona part de l’any. Així com de l’aigua calenta dels espais d’acollida i de les elaboracions i projectes.
L’aprofitament de la biomassa boscosa per a escalfar aigua seguint aquest model és sens dubte una de les formes més ecològiques i eficients d’escalfar. El Biomeiler és una innovació ecològica gens coneguda a casa nostra, i que podria suposar grans estalvis energètics, menys combustió de gasos, menor importació d’energia (millorant la balança comercial del país) i major aprofitament de la gran quantitat de boscos de Catalunya, la gran majoria amb una mala gestió i nul aprofitament econòmic.
Ofereix escalfament ininterromput durant 15 mesos d’aigua a 70º C a partir de l’aprofitament del calor provinent de la descomposició micro-bacteriana de biomassa triturada de la neteja de boscos, que després és un compost excel·lent.
Aquest model provat i replicat amb èxit a França i en espais ecològics al mon, representa una solució permacultural que resol diverses problemàtiques alhora, sense més costos que la compra (o la construcció) de la màquina per triturar matèria boscosa, i del seu combustible o font d’energia.
Ofereix: neteja de boscos per a prevenció d’incendis i millor aprofitament humà i faunístic dels boscos; aprofitament òptim del combustible renovable del bosc; escalfament d’espais amplis de forma regular, independentment de les condicions climàtiques; obtenció d’un compost d’excel·lent qualitat passats els 15 mesos d’aprofitament calòric; possibilitat d’integrar un biodigestor a l’interior; d’obtenció de biogàs a partir d’ell; i fins i tot, de biodièsel a partir del biogàs.
Com a resultat de l’experimentació d’aquest sistema per a l’escalfament de les edificacions pròpies, es podria crear una cooperativa de gestió de boscos que pogués replicar el model a altres indrets del país. Així com capacitació i formació en aquest mètode i en cooperativisme per crear ocupació amb al proliferació d’aquest sistema en d’altres indrets del país. Escau especialment bé a escoles o equipaments públics en entorns rurals, semirurals o peri urbans, suposant una important reducció de la despesa energètica.
Agroecologia i Agrofloresta
També s’estudiarà la implementació de models de gestió agroecològica i sistemes d’agrofloresta o bosc comestible, que permeten obtenir, sense produir cap afectació ecològica ni introduir espècies foranies, noves alternatives de gestió i d’aprofitament del recurs del bosc.
Això suposa el cultiu sostenible d’arbres fruiters i matolls comestibles dintre del bosc, cultivant alhora en diversos nivells enlloc d’un de sol com és habitual; aprofitament de la biomassa, escalfadors d’aigua amb el biomeiler, cultiu i gestió permacultural d’arbres per a fusta, llenya, producció de pèlets i d’estelles per a la venda per generació d’energia, bolets, etc.
El disseny permacultural integral de la finca determinarà les possibles explotacions agro-florestals permetent aquest major aprofitament dels boscos, millorant el seu maneig, neteja i manteniment, de cara a prevenció d’incendis, conservació dels camins i tallafocs de la finca i dels veins immediats que ho desitgin, creació de jardins botànics ornamentals, etc.
Això ofereix models que superen l’actual desaprofitament dels boscos catalans.
Ecovila Amat 